Taula redona #lidersocults

Sis líders ocults citats en un esdeveniment, als que deliberadament se’ls ha ocultat la planificació i el desenvolupament del tipus de conferència a realitzar. Pablo Lara sotmet així a prova a Marcos Ros, Luisa Palomares, Estefanía Aguilar, Elvira Aleixandre, David Maniega i a Daniel Monleón. No estan ací pels seus èxits ni les seues especialitats, sinó perquè algú els ha proposat com a líders ocults.

Durant dues hores, Pablo encamina la sessió provocant microdiscussions sobre lideratge i documentalistes; diàlegs on ponents i assistents acosten els seus rols per a parlar amb confiança i generar una interacció productiva, amb una participació semblant per ambdós parts.

Entrant en matèria: què és el lideratge?

Lara llança aquesta qüestió a la taula, on els nostres líders ocults rebutgen majoritàriament ser líders, potser per modèstia: “líder és un terme un poc arrogant”, diu Maniega. No obstant això, sorgeixen una sèrie d’aportacions que van suggerint, a poc a poc, el concepte d’influència.

Tens poder?

Forçant la improvisació, el nostre moderador esperona la reflexió dels invitats afegint al concepte d’influència aquesta consulta sobre el poder. Encara que tots es declaren no poderosos, Elvira no pot ocultar l’estela d’influència que exerceix sobre l’Arxiu Digital Espanya Unió Europea, el seu fill intel·lectual.

Aguilar assenyala que “deixar la llavor” en forma d’aportacions que s’acaben tenint en compte és una forma de poder. Ros apuntala que el documentalista que dóna suport a la presa de decisions té “part de poder” però no coneix tots els factors.

Matisant aquest comentaris, que abunden en les formes d’influir, Palomares i Monleón al·ludeixen al funcional, la labor, com a font de poder: improvisar, eixir del pas, ser excel·lent en el treball, són també formes en què s’expressa el lideratge.

El públic entra en escena:

Els assistents, un grup mixt de persones d’entre 25 i 50 anys majoritàriament (diguem a ull), ens veiem embarcats en una xarrada per torns aleatoris, on l’ordre ve dictat per un enorme dau-baló-micròfon que llança a l’atzar el participant anterior.

En canvi, contextualitzant-ho en els serveis públics bibliotecaris, altres professionals fan aportacions menys convencionals: posant el poder en l’usuari dels serveis, assenyalen al bibliotecari com a suport. “Facilitem que l’usuari prenga decisions en l’àmbit individual” (Enric Campos) ; “El poder ho tenen els usuaris, nosaltres liderem exercint l’autoritat” (Pilar Bueno).

Per quant vendries la teua empresa que funciona?:

Com si d’un experiment neurolingüística es tractés, Lara planteja observar a partir d’ací les respostes de tots els participants, atenent al to, o les vegades que es diu “però…”, o “crec que…”, i l’ús de la fórmula “depèn…”

En la taula, les respostes són diverses. Els “no ho faria de cap manera” (Ros) i els “la vendria pel màxim possible” (Maniega), es mesclen amb els “depèn…”, “en funció de…”…

Lara utilitza els depèn com a alerta de possibles inseguretats; “fa falta seguretat”, assevera. “Quan construeixes el lideratge es troben carències en les teues competències”, diu, la qual cosa aprofita per a llançar a la taula la qüestió següent:

En què sou bons?:

De taula i públic sorgeix una gran varietat de competències: “no tindre por al canvi”, “mesurar bé els riscos”, “intuïció”, “tècniques web”, “capacitat d’anàlisi i síntesi”, “suports”, “empatia”, “adaptabilitat”, “aprenentatge”, “dinamitzar”, “organitzar”, “dirigir equips”,…

Pablo aprofita per a assenyalar les vegades que els assistents han rebaixat involuntàriament la seua pròpia qualificació de fortaleses amb la paraula “crec”.

Què guanyaria si em junte amb tu? o “elevetar speech”:

Aleatòriament, els assistents responen amb breus eslògans que, com si es tractés d’anuncis publicitaris, elogien bé les seues qualitats tècniques, bé les seues actituds. Com Lara explica, i demostra consultant a l’auditori, els discursos centrats en les actituds tenen més èxit que aquells que ressalten el perfil i les qualitats tècniques.

Què significa per a vosaltres la paraula fracàs?:

El nostre moderador fa un gir de timó al signe positiu de la xarrada, preguntant directament a la taula pel concepte del fracàs.

Amb respostes desiguals, Maniega i Monleón concreten el fracàs en experiències fallides: “un producte sense capacitat de venda” i “una campanya amb massa competència” ; mentre que Ros, Palomares i Aguilar donen una volta centrant-se en la superació d’experiències difícils: “alguns projectes no ixen, i cal prendre decisions”, “vaig aconseguir que funcionara la biblioteca escolar”, “al deixar el treball em vaig enriquir”. Aleixandre, per la seua banda, sentència que “no tinc una concepció mercantilista del treball”.

Què has aprés?:

Lara ens encamina al final de la sessió tornant-li l’enfocament positiu: el públic respon ara sobre el profit que ha obtingut de la xarrada. “Amb molt poc es pot ser líder” ; “no tindre por al canvi” ; “cal dedicar-li temps a cada projecte” ; “cal saber valorar-se a sí mateix”,…són comentaris amb què Adolfo Alonso, Mario Gato o i Julián Marquina, entre altres assistents, xifren allò que s’ha aprés a la sessió: una llista de deures, o “cal que”, que, si estem d’acord amb ells, hem d’incorporar al nostre dia a dia.

Un DAFO improvisat de la xarrada, firmat pel nostre moderador, posa fi a la sessió. La falta de confiança i la constant defensa de la professió afloren com a debilitat i amenaça, mentre que la part positiva es centra en la capacitat d’influir dels documentalistes i de la possibilitat “d’arribar[PT12] molt lluny”. Només ens fa falta, diu Lara, “conèixer-nos un poc més a nosaltres mateixa”.

Enrique Cano.

This entry was posted in Resum. Bookmark the permalink.